Butlletí 53 - Jacinta Kerketta: escoltar la veu dels pobles adivasi
Una poeta que transforma la memòria, la terra i la vida del seu poble en paraules
Jacinta Kerketta és poeta, periodista i activista adivasi de la comunitat Oraon, a Jharkhand, al nord-est de l’Índia. La seva poesia neix de l’experiència, de l’observació de les seves comunitats i també del dolor provocat per la violència i la pèrdua de les terres.
Ella mateixa explica que mai no havia pensat que acabaria escrivint poesia. Va començar escrivint reportatges després que un oncle seu fos assassinat en un conflicte relacionat amb la terra. Les emocions que aquella experiència va despertar es van anar convertint en poemes. Des d’aleshores, escriure s’ha convertit en una manera de donar veu al seu poble.
«El poble adivasi i la seva visió del món són la meva principal inspiració.»
El seu poemari Angor, format per 41 poemes, parla de l’aigua, els boscos i la terra, però també del desplaçament, la violència, la desigualtat i la pèrdua de la identitat cultural. La seva mirada parteix de la realitat de la comunitat Oraon, però va molt més enllà. Per a Jacinta, moltes de les lluites dels pobles adivasi de l’Índia tenen punts en comú amb les dels pobles indígenes d’altres llocs del món: la defensa del territori, dels recursos naturals i d’una manera de viure vinculada a la natura.
Quan els arbres també tenen una veu
En la seva poesia, la natura no és un simple paisatge. Els arbres, els rius i les muntanyes formen part d’una comunitat de vida amb les persones.
A El llenguatge de l’home, Jacinta descriu aquest vincle a través d’una trobada silenciosa entre una persona i una fulla:
«De sobte, una fulla es queda al meu costat,com si volgués conversar amb mi.Les coses de dos mons…I així el silenci miracom parlen dues ànimesde dos mons…»
Aquestes paraules expressen una manera d’entendre el món en què la natura no és separada de la vida humana. Escoltar un arbre, una fulla o un riu és també escoltar una part de nosaltres mateixos.
Aquesta relació es veu amenaçada quan els boscos desapareixen, els rius s'assequen o les comunitats són expulsades de les seves terres. Per això, la defensa de la natura és inseparable de la defensa de la cultura i dels drets dels pobles que hi han viscut durant generacions.
Fer visibles les veus invisibles
Per a Jacinta, escriure és també una responsabilitat. Considera que els pobles adivasi han estat sovint explicats pels altres i que és necessari que siguin ells mateixos qui expliquin la seva realitat.
La seva poesia vol contribuir a trencar aquesta invisibilitat i a fer arribar aquestes veus més enllà de les seves comunitats.
En l’entrevista publicada per La Raza Cómica, expressa així la seva esperança:
«La meva única esperança és que les veus dels pobles adivasi, tribals, indígenes i nadius de tots els racons del món arribin al centre del món.»
És una esperança que connecta profundament amb la feina d’ADA Món Adivasi. També nosaltres creiem que escoltar, donar espai i acompanyar les comunitats és una manera de contribuir a preservar la seva cultura, la seva dignitat i les seves oportunitats de futur.
La veu de Jacinta ens recorda que els pobles adivasi no són només una realitat del passat que cal preservar. Són comunitats vives, amb coneixements, cultures i visions del món que tenen molt a aportar al present i al futur.
I potser, com ens suggereix la seva poesia, abans de parlar sobre aquests pobles hauríem de començar per una cosa molt senzilla: aprendre a escoltar-los.
Article elaborat a partir de l’entrevista a Jacinta Kerketta publicada a La Raza Cómica el 3 de juny de 2025.
Andreu Gusi
Comentaris